XESCO BOIX
Era alt com un Sant Pau i els seus ulls eren vius i plens de bondat. La seva tarja de presentació era un somriure capaç d’arribar al cor més trencat. Portava els cabells llargs, negres, sempre tapats amb una gorra que li donava un aire molt especial, molt seu. En comptes de firmar autògrafs feia petons.
A l’espatlla sempre hi duia una guitarra, i al cor mil idees per compartir.
Desitjava sobretot ser lliure per així ser més amic de la Terra,
de les flors, dels estels i dels homes. Però, com poder ser lliure
en aquest món tan ple d’interessos? Calia obrir noves vies i
anar contracorrent per poder canviar les coses.
Ben aviat se n’adonà que dins del món dels adults hi havia
una altre món, alegre, confiat, senzill. Era el món dels més
menuts. I amb l’amor com a vehicle de les cançons, i els contes
com a eines se n’anà a trobar els seus petits i grans amics.
Infant entre els infants, home entre els homes, demostrava dia a dia amb la
seva tasca que encara és possible l’esperança en el demà.
La mainada l’estimava i amb ell viatjaven a aquell món on 2+2=5.
Lluís. M. Panyella.
RESUM DE LA BIOGRAFIA
XESCO BOIX. UN AMIC, UN MESTRE . Edicions Raima (1995) Autors: Ll.M. Panyella / M.J. Hernàndez (La Bicicleta). El primer resum penjat a la xarxa va ser obra dels Atzucac a qui expressem el nostre agraïment, ja que van fer aquell treball pioner als origens d'internet.
Francesc "Xesco" Boix Masramon ( 3-2-1946 , 21-7-1984 ).
El pioner de l'animació a Catalunya
Xesco Boix i Masramon va ser el pioner de l’animació en aquest país. La seva feina és encara eina de treball per a mestres i educador i el seu material continua vigent. Al llarg de la seva vida va gravar 35 discos i cassettes i publicar 10 llibres. A més, va fer més de 6.000 cantades en directe, majoritàriament per a la mainada. La seva feina va esdevenir una lluita pacífica, però lluita. L’arma va ser una guitarra, l’eina, les cançons i la voluntat, la de canviar tantes i tantes coses.
Els inicis
En Xesco Boix ja de ben petit va rebre tot tipus d’influència. La mare li va ensenyar a tenir interès per la música. Els seu pare, Josep Maria Boix i Selva (1914-1996) va ser un reconegut poeta del nostre país i el 1971 se li atorgà el premi Carles Riba de poesia. Com tants infants de Catalunya va pertànyer al moviment escolta, de la mà de Mn. Batlle, el gran impulsor i introductor de l’escoltisme a Catalunya. D'ell en va aprendre un munt de cançons que inclogué en el seu repertori habituals.
Amb 17 anys marxà a estudiar els Estats Units. Aquest fet li canvià
la vida. Allà va sentir per primera vegada parlar de Bob Dylan, Joan
Baez i Peter, Paul & Mary. Allà va aprendre els primers acords
de guitarra. I allà va conèixer l’obra de Pete Seeger,
una de les persones a qui més va admirar i a qui mirà d’emmirallar-se.
Tornant dels Estats Units, i amb 18 anys, inicià els estudis de Pedagogia.
En aquell moment la societat catalana començava a mobilitzar-se. Apareix
la Nova Cançó i Els Setze Jutges.
Els temps del Grup de Folk
Festival del Parc de la Ciutadella. Maig del 68.
"Mitjançant aquell disc vaig descobrir Pete Seeger.
I qui era aquell jove alat que no s’apuntava al seu somni?
I el seu somni era lluitar durament per tal de convertir aquest infern en un paradís.
La guitarra i les cançons eren les armes. I jo m’hi vaig apuntar".
Xesco Boix
Amb La Nova Cançó i els Setze Jutges el país es començà
a moure. En Xesco tenia clar el que volia i va veure clar que aquest marc
no responia a les seves expectatives: "... ens semblava un moviment poc
viu i encarcarat. Nosaltres estàvem a favor de la participació."
Aleshores va conèixer a tot un munt de cantants que encara són
puntals de la cançó i el folk: Pau Riba, Àngel Fàbregues,
Jaume Sisa, Jaume Arnella, Jordi Pujol, els germans Casajoana, els germans
Batiste, la M. del Mar Bonet...
El Grup de Folk pretenia retornar a la cançó popular i fer participar
activament a l’auditori. A diferència dels Setze Jutges, que
s’influenciaven per la cançó francesa, el Grup de Folk
pretenia recuperar la cançó catalana i deixar-se influenciar
pel folk nord-americà, en aquells moments en efervescència amb
en Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Baez, PP&M... al capdavant.
El Festival de Folk es celebrà el 23 de Maig del 1968. El Grup de Folk
aplegà al Parc de la Ciutadella entre 6.000 i 10.000 persones, en una
macroactuació que durà 9 hores i on es cantaren més de
200 cançons en un ambient excepcional. En Xesco recorda: "
Tots el que hi vam participar teníem el convenciment que amb la nostra
tasca podíem canviar les coses, tots nosaltres érem plens de
sentiments revolucionaris, d’ànsies de llibertat...sota la mirada
dels grisos de sempre, que ho veien i no s’ho acabaven de creure...era
com una sola veu escampant un bon grapat de cançons...allí es
creà un oasi de llibertat. Aquell dia crèiem que tot era possible".
S’han reeditat en un sol CD els dos Concerts de Folk que estaven editats
en cassette. Si els feu vostres -molt recomanable- hi trobareu tot un munt
de cançons que llavors era el primer cop que es sentien.
El Grup de Folk va durar dos anys. Van encetar un camí i van deixar
petjada. Cadascú va concretar més la seva tasca i les seves
inquietuts, necessàriament per camins diferents. La d’en Xesco
fou la mainada.
Xesco Boix i un nou auditori: la mainada
Xesco amb Ara va de bo. 1973. La foto va servir de portada al disc Pere Poma
"La meva finalitat és la d’arribar a ser un flautista d’Hamelin que pogués enllaminar els infants per tal de canviar les coses, perquè penseu que les coses es poden arreglar començant per la base, és a dir, la mainada."
Xesco Boix
Fou a la mili quan va decidir que la seva nova trajectòria la dedicaria
als infants. En tornant-ne, l’any 1971, va contactar amb en Jordi Roure,
antic membre del Grup de Folk, el qual també tenia interès a
treballar amb els infants. Van formar els Ara va de bo. Els Ara va de bo foren
el primer grup d’animació infantil i els primers que es dedicaren
exclusivament a la canalla. Encara ara aquells primers discs, ara reeditats
de dos en dos en CD, o els dos CD recopilatoris dels 25 anys, -feu-los vostres-
tenen una frescor i una vigència comparables a la dels discs dels Beatles.
Ara va de bo, una peça clau de la història musical de Catalunya
En Xesco va estar-hi tres anys, després dels quals se’n desvinculà progressivament. Els Ara va de bo continuaren la seva tasca i per ells han passat un munt de molt bons músics, molts d'ells vinculats ara al món de la música tradicional.
En Xesco, durant aquesta etapa de la seva vida fou, com en Jaume Arnella,
el Jordi Fàbregas o l'Artur Blasco, una peça clau en la recopilació
de tot un folklore que encara subsistia a les zones rurals de Catalunya i
on una generació, que aviat desapareixeria, n'era la dipositària.
"Aviat vaig entendre que teníem prou cançons i melodies
a Catalunya per no haver de convertir el Kumbaià en l'himne del Grup
de Folk". La seva entrada al col.lectiu El Sac, l'any 1973, va ser fruit
d'aquesta inquietud.
D'aquesta etapa també en són els viatge i les cantades als metros
de moltes ciutats del món (Nova York, París, Estocolm...). Tot
tornant decideix cantar vora la gent i, de manera informal, fa cantades a
la Plaça del Pi que esdevenen molt populars a l'època.
Xesco Boix: una veu, una guitarra i una lluita
La força de comunicació captivadora d'en Xesco
...Em fa molta il•lusió poder cantar a la vostra escola...Jo he arribat a la conclusió de que els adults estan tocats del bolet...(rialles)...No tots sortosament. Els grans diuen mentides, no compleixen la paraula donada, estan gairebé ensopits, la imaginació no els funciona, es compliquen innecessàriament la vida...Ras i curt que estan tocats del bolet...(noves rialles)...Si us plau: no els imiteu pas!
Xesco Boix
L’any 1973 arriba a la seva maduresa artística i decideix dedicar-se
professionalment a l’animació infantil. En Xesco tenia el títol
de mestre i no volia deixar de ser mai un bon mestre. Va convertir el seu
repertori en una mena de classe cantada i va obrir el camí de les escoles
per desenvolupar la tasca d’educador. Pels volts dels anys 70 sorgeixen
a Catalunya els esplais, moviment de lleure infantil, que es consoliden gràcies
a les parròquies i casals. En Xesco convertirà també
els esplais en un dels seus llocs preferits per actuar i ensenyar cançons.
La majoria dels cançoners d’esplai es nodreixen de les seves
cançons.
"En aquest grapat d'anys que vinc fent això amb la mainada he
constatat que tot aquest plat combinat (l'espectacle) educa, ajuda a viure.
I el que volem amb aquestes coses és, amics, aprendre a viure i no
a sobreviure, i fer, a la llarga, treball de sapa contra el caos, l’atabalament,
l’estretor de mires, el desmenjament, l’ensopiment, la malaltia
i tot el sistema que ens encotilli."
"Jo, com a animador, busco de distreure, de distendre, de relaxar, d’entretenir...
Però darrera de tot això, s’hi amaguen unes ganes profundes
d’educar, i educar, per mi, vol dir bàsicament: ajudar a créixer
bé, ensenyar a estimar, el cap clar, el cor net, l’afany de superar-se,
el gust afinat, la veu a punt per a cantar, els ulls sempre amatents, com
a l’aguait... Les cançons populars, els contes, les rondalles...
les danses, el folklore actiu, en resum, ens poden ajudar molt a fer créixer
l’Infant, i resulta tan important això, com ho són les
matemàtiques, per exemple. Molts educadors encara no ho han entès."
Dibuix de la Pilarín Bayés
"Les cançons poden ser coses vives que produeixen sentiments de joia, de ràbia, d’esperança, d’unió, de calma, de tendresa. Sort en tenim de les cançons! No heu cantat mai després d’haver plorat? Quan heu sentit aquella sensació que fa brillar els ulls de nou, quan se’n va una cabòria i dius: No, no està tot perdut."
"Per ser un bon animador cal primer de res: una gran il•lusió
de voler-ne esdevenir. Coneixement psicològic de l’ànima
infantil i humana. Domini de la cançó popular. Coneixement profund
del nostre idioma. Saber "estar" en públic. Tenir un estil
personal i desimboltura. Dominar els instruments que fan al cas. Uns coneixements
bàsics de música. Afinar molt bé. Tenir oïda. Saber
cantar fluix però amb intensitat. Fer-se un extens repertori. Tenir
memòria. El do de la comunicació. Saber encomanar alhora tremp,
coratge, energia, poesia, calma, serenor. A l’escena, mantenir un to
vital alt, i el més important de tot: les ganes d’estimar l’auditori...
La dimensió real de l’art no s’obté només
amb amor a la vocació; cal amor a la professió."
El pas del temps i la seva experiència van convertir en Xesco Boix
en un dels millors animadors infantils d'Europa, va crear un model d'animador
i una filosofia i va esdevenir mestre d'altres animadors que segueixen el
camí per ell encetat.
Els Cinc Dits
d'Una Mà: compartir la feina
A la plaça del Pi de Barcelona. Any 1980. Àngel Daban, Toni Giménez, Xesco Boix, Noè Rivas i Lluís M. Panyella
"Un dit per si sol no pot fer gairebé res, però dins de la mà, les seves possibilitats són il•limitades."
Xesco Boix
Els Cinc Dits d'Una Mà representaren per a en Xesco Boix una nova etapa
de la seva vida. De la primera trobada de Luís M. Panyella, Noè
Rivas, Toni Giménez, Àngel Daban i Xesco Boix, els cinc components,
en sorgí la idea de formar un equip de treball dins el camp de l'animació.
Entre ells es passaven material, cançons, tècniques i alguna
actuació conjunta. Poc a poc anaren teixint una manera de fer, una
filosofia, que, evidentment, era la del propi Xesco. Alguns membres de la
resta del grup, tots ells encara en actiu, encara la porten com a bandera
de la seva pròpia vida.
Els Cinc Dits d'una Mà a les Santes, de Mataró.
"Som cinc animadors, com els cinc dits d'una mà, amb ganes de fer feina de la bona. De fet, cadascú canta pel se compte. Tot i amb això l'ofici ens uneix en moltes coses i mirem de fer una pinya ben compacte... Darrere el simple entreteniment, amaguem unes ganes profundes d'educar, de trobar les nostres arrels, de canviar un xic les coses, de fomentar el bon gust, de lluitar contra la insipidesa..."
Xesco Boix i Lluís M. Panyella. A les Festes de la Mercè, de Barcelona.1982.
La unió del grup certament va fer "la força", i això
va fer que molts mitjans de comunicació -fins aleshores pràcticament
tancats- s’interessessin per la tasca del grup (Ràdio 4, TVE-Catalunya...).
La unió dels Cinc Dits va obrir també les portes a editorials
i discogràfiques, el més destacat l’editat per Publicacions
de l’Abadia de Montserrat “Cinc Dits d’Una mà), quan
totes les publicacions i enregistraments fetes per ells, encara avui dia,
són més per ganes de deixar constància de la feina i
posar a l’abast de tothom un material que no pas buscar-hi un benefici
econòmic.
L'homenatge de tot un poble
Punt Diari de Girona (22/7/1984)
"Xesco
Boix va morir ahir a Malgrat de Mar.
La Mainada de Catalunya està de dol".
"Vam
sortir a fer un tomb -la comunitat terapèutica era un lloc més
aviat sòrdid. Vam entrar en un bar a prendre una orxata i compartir
amb calma les nostres situacions. De cor a cor com mai. Em parlà del
seu desig de recuperar-se a fons de la depressió intermitent que el
tenia estenallat, de com pensava afrontar els problemes no pas petits que
se li havien anat acumulant, del seu sofriment tan immens i difícil
d’explicar, de com mirava de portar-ho amb dignitat...a l’hora
d’acomiadar-nos em mirà amb una franquesa extrema; la seva mirada
era neta, transparent de la gràcia que ve del més enllà,
simple. Sí. En veure aquella enteresa i extraordinària dignitat
les llàgrimes van trair-me; i li vaig dir: "Això sí
que és un home". Després s’apoderà de mi el
silenci."
( Josep M. Boix i Masramon, "Zum" )
L’endemà de la seva mort el Punt Diari de Girona obria la seva
portada amb el tràgic succés: "Xesco Boix va morir ahir
a Malgrat de Mar. La Mainada de Catalunya està de dol". En el
seu interior hi deia: " Francesc Boix i Masramon, de 38 anys, conegut
per la mainada de Catalunya com en Xesco Boix, va morir ahir a Malgrat...un
tren que venia de Barcelona va segar la vida del cantant i animador infantil...feia
dos mesos que en Xesco Boix estava intern en règim obert a la comunitat
terapèutica de Malgrat, on rebia tractament..."
Immediatament se’n feren ressò tots els mitjans de comunicació
de Catalunya. Els diaris s’ompliren primer de les cròniques,
després d'articles d’opinió fetes per personalitats rellevants
i finalment per un munt de cartes dels lectors i petits lectors, que reflectien
l’estima que havia transmès en Xesco. Els mesos que seguiren
a la mort del Xesco nombroses publicacions seguien recordant la seva figura.
Cada article era un homenatge i cada homenatge, dels molts que es feien per
arreu, era una victòria del Xesco.
Primer Homenatge de Catalunya a Xesco Boix. Aquest
fou el gran homenatge que Catalunya li dedicà. El 8 de Desembre de
1984, mig any després del seu traspàs, tingué lloc al
Parc de la Ciutadella un gran acte cívic... i tothom es mobilitzà.
Durant tot el dia, en 10 entarimats, hi actuaren 50 grups d’animació
ininterrompudament per a 100.000 assistents. A la cascada del parc s’organitzà
una exposició on s’hi van afegir 5.000 dibuixos i 14.000 postals
que la mainada de Catalunya havia adreçat a l’organització.
Més de 500 entitats d’arreu de Catalunya es van adherir al acte
i tots els mitjans de premsa, ràdio i televisió hi van ser presents
i posteriorment se’n van fer ressò. Es van editar 3.000 còpies
d'un disc amb 37 cançons del Xesco que s’exhauriren en 2 hores.
L’homenatge va tenir el suport institucional de la Generalitat i l’ajuntament
de Barcelona i fou promogut per col•lectius d’artistes i animadors,
l’associació Rosa Sensat, el Moviment Rialles de Catalunya...
Realment es pot dir que en Xesco va deixar llavor.
Els mestres d'en Xesco: Pete Seeger i Woody Guthrie
Pete Seeger. Foto: Ass. Press
Pete
Seeger i Woody Guthrie són dos personatges excepcionals dins la història
no oficial dels Estats Units. En Xesco en fou un gran admirador: només
cal veure la multitud d’adaptacions que féu ell i tots els que
li han vingut al darrera.
Seeger ha gravat més discos que en Frank Sinatra, però perquè
no ha estat tan conegut? Doncs perquè sempre s'ha declarat públicament
comunista. És per això que va ser objecte de la "caça
de bruixes", boicotejat sistemàticament a tots els mitjans de
comunicació i condemnat a 10 anys de presó pel fet de ser comunista,
acusat d’anti-americà.
Seeger
va néixer a NY l'any 1919. Va crear tot un seguit de cançons
de lluita donant suport al moviment sindical i sovint cantava en vagues i
manifestacions obreres, adonant-se que les cançons tenien una força
extraordinària per tal d’unir i mobilitzar la gent. Seeger va
fer una extraordinària feina de recopilació de folklore i també
va dedicar part de la seva obra als infants.
Seeger va començar a ser conegut a l’estat espanyol als anys
'70. Havia estat censurat durant tota la dictadura ja que s’havia expressat
partidari del bàndol republicà durant la dictadura. El 1980
va venir a Barcelona per actuar a la Festa del Treball. Allà en Xesco,
que ja el coneixia personalment, presentà Seeger a Els Cinc d'Una Mà.
El darrer cop que ha actuat a Barcelona fou durant el concert del Raimon al
Palau Sant Jordi (30 anys de la cançó Al Vent). Allà
en Pete només va cantar el famosíssim Where All The Flowers
Gone? amb una força i una vitalitat que contrastaven amb la fragilitat
d'un cantant que ja començava a ser gran.
Woody Guthrie
Woody
Guthrie fou un cantant nordamericà (1913-1967) que amb les seves cançons
impulsà el sindicalisme als Estats Units, i per això fou fitxat
com a roig i boicotejat per tots els mitjans de comunicació. Va recollir
més de mil cançons i va recórrer tot el seu país
fent cantades i recopilant folcklore. Emprava les melodies populars per convertir-les
en cançons de protesta, de denúncia o de lluita sindical i obrera.Sovint
cantava per la mainada dels obrers en vaga. A la guitarra portava la següent
inscripció: "Màquina de matar feixistes". Una de les
cançons més conegudes es aquella que popularitzà La Trinca:
"Aquesta terra és nostra terra, de les muntanyes fins a les valls...".
La seva biografia quedà reflectida en una pel.lícula: "The
Bound of Glory" (El Camí de la Glòria)
